Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Gracias a todos mis amigos

marzo 30, 2011
Anuncios

VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA…

marzo 29, 2011

(Després em dius quin nom t’ha sortit!!!)

LLEGEIX FINS AL FINAL… FINS AVIAT

He après que ningú
no és perfecte…
fins que t’enamores.

He après que la
vida es dura…
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai…
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura…
la felicitat se’n va a
un altre lloc.

He après que hauria d’utilitzar
sempre bones paraules…
perquè demà potser
me les hauré d’empassar.

He après que un somriure
és un mètode econòmic…
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir com em sento…
però sempre hi puc fer
alguna cosa..

He après que quan el teu nadó
t’agafa el dit amb la seva maneta…
et té enganxat a la vida.

He après que tots volen
viure al cim de la muntanya…
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge…
i no pensar només en la
meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies…
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto…
més coses faig.

Jerusalén

marzo 29, 2011

http://www.slideshare.net/llucia/jerusalen-7403103

Desastre nuclear a Japó i exemple dels japonesos

marzo 26, 2011

Us heu fixat? No hem vist ni un sol japonès histèric. Ploren però en silenci. En japonès el símbol de crisi és el mateix que el de l’oportunitat. I són un equip, l’emperador va dirigir-se al seu poble, cosa inaudita. Han mort més de deu mil, desapareguts ni se sap quants i tot Occident preocupat pels recipients, per la radiació. 50 van ser designats per entrar dins la zona possiblement mortal, altres 130 companys s’hi van afegir voluntàriament. Això no és Espanya, on estaríem, plorant i exigint un responsable del tsunami, obrint una investigació, o parlant de la indemnització a les víctimes. França parla de apocalipsi, perquè no compten amb ells per fer les seves centrals nuclears. I mentrestant, un tirà a Líbia continua la seva ofensiva per acabar amb qui no pensi com ell. Demanen ajuda a Occident i Occident mira cap un l’altre costat, i finalment mig dividits responen amb quatre bombardejos per rentar-se la roba bruta, ja saben que això és el que els espera de les democràcies europees. Aquests no necessiten iode, moriran segur, i aquí en els supermercats es dispara la venda de sal iodada.
El Samurai, l’honor, la lleialtat, o guanyem com equip o morim com persones. Gràcies Japó.
Acompanyo una carta commovedora enviada des de Japó que arriba al cor.
http://pensarporlibre.blogspot.com/2011/03/carta-desde-japon.html

Camins de desert

diciembre 8, 2010

Recordo una novel•la de Marlo Morlan, “Les veus del desert”, que narra un viatge per l’interior d’Austràlia, al costat d’una tribu d’aborígens. A l’inici del viatge, la protagonista és convidada a posar-se roba adequada, i veu amb horror com totes les seves pertinences són tirades al foc. No porten un “camió magatzem” amb provisions, no necessiten res: “Només quan s’hagi talat l’últim arbre, només quan s’hagi enverinat l’últim riu, només quan s’hagi pescat l’últim peix, només llavors descobriràs que els diners no són comestibles”. D’alguna manera, al desert, l’absència de tot el superflu purifica, i la protagonista va aprenent a menjar de tot, a resistir el cansament i el dolor al caminar descalça per la sorra cremada… Al contrari d’una societat de la previsió i de voler controlar-ho tot, ells viuen al dia, prenen de la naturalesa el que necessiten, tenint cura de l’ecosistema. Formen part d’un “Tot” en què tots som de Déu, i Ell proveirà. El caminant aprèn a confiar en la Providència, fugint d’aquestes seguretats i controls que no ens deixen viure. Jesús viu en contacte amb la natura. L’ecologia és un dels molts aspectes bells de l’Evangeli, que ens recorda aquest temps d’Advent. Ser feliç no és anar al costat d’un camió-magatzem i anar-lo omplint.

Al desert australià, els núvols de mosques semblen assaltar al viatger, però el netegen com si ho fes l’aigua. Moltes coses dolentes, com el verí de les serps, tenen una utilitat bona, medicinal. Tot té un sentit, si sabem posar cada cosa al seu lloc. Fins el dolent adquireix un valor bo, encara que només sigui per l’experiència que ens ajuda a millorar. No cal deixar de fer les coses per por: “l’única manera de superar una prova és realitzar-la. És inevitable”, diu un altre dels personatges que viuen en aquest retir (“Walkabout”) enmig del desert australià (“outback”). Allà es viu l’alliberament de certs objectes, fins i tot de certes formes de creença que no ajuden a la nostra vida autèntica. Així, sense aquestes formes d’egoisme i amb la ment oberta, brollen la transparència i la sinceritat i amb elles l’obertura als altres, l’empatia, i segons alguns, certa forma de telepatia, de comunicació sense ni tan sols paraules. Per això cal viure el desert interior, perdonar les ofenses, saber-nos perdonar a nosaltres mateixos, quedar a l’espera. Avui hem oblidat aquesta interioritat, aquest “fer desert”. La manca de reflexió porta a dependre de les circumstàncies, i no posseir-se un mateix genera por i amenaces per poder controlar els altres. La seguretat dels Estats funciona així, a força d’amenaces sobre altres països, tornant així al regne animal on aquesta amenaça exerceix un paper important per a la supervivència. Però si coneixem la providència divina no podem tenir por. La fe autèntica i la por són incompatibles. En canvi, el tenir coses genera cada vegada més por de perdre i al final només es viu per tenir coses. Al desert, l’oració sorgeix simple des del cor: “Senyor, concedeix-me serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valor per canviar les coses que sí que puc, i saviesa per apreciar la diferència”. Tot esdevé una oportunitat per a l’enriquiment espiritual.

Vida més enllà de la mort

diciembre 2, 2010

Des del Fedó, diàleg de Plató, s’ha parlat molt sobre la immortalitat de l’ànima. Diu el cantant José Luis Perales: “hi ha moments en aquesta vida, tan feliços, que penso que el cel el tinc aquí -I són freqüents aquests moments? -Són intensos, meravellosos, però no massa freqüents. Per això penso que hi ha una vida després d’aquesta. No és lògic que vinguem a aquest món a passar un minut de felicitat per mil de infelicitat. En el més profund del meu ésser hi ha el convenciment que hi ha un altre món que no és així. No ens conformem amb que un dia surti el sol i estigui tot preciós, sinó que volem que sigui sempre”. Recordo haver llegit d’un famós general que en el seu epitafi va manar posar, entre altres coses, els dies que va ser feliç, que eren ben pocs, i afegia: “i no tots seguits”… una dona a qui se li va morir el marit d’accident, a
qui estimava molt, va posar en un llibre que li va dedicar: “amb ell vaig ser feliç els 30 anys que vaig passar al seu costat… tots seguits”. Però, tot i així, sabent que la felicitat depèn de l’amor, en aquesta vida no ho tenim tot. Podem estar contents, però no satisfets del tot, sinó en l’esperança d’un món millor. Perquè portem dins una set de eternitats, de infinitud…
Hi ha una certa intuïció en l’home, en la qual s’entreveu tot això i alguns autors pagans parlen d’homes que tenen desig de ser déus o fills de déus. I el sentiment de “deïficar” porta a la gosadia de les coses grans. Constitueix una plenitud: “Si hem estat fets fills de Déu, hem estat fets déus” (S. Agustí). Aquesta intuïció genera esperança, que no és oblidar la nostra vida i el món. El marxisme clàssic va considerar la religió com l’opi del poble, ja que la religió, mentre orienta l’esperança de l’home cap a una vida futura il•lusòria, l’estaria apartant de la construcció de la ciutat terrestre. Però hem vist durant els desastres del segle XX que en realitat són els sistemes sense Déu els que aniquilen l’home, o els egoismes individualistes que tenim encara avui: mengem i bevem, que demà morirem és una cosa nefasta, ja que l’home només es realitza amb la obertura cap als altres. Però tampoc està bé oblidar-nos del món i pensar només en el cel. És clar que molts cristians han abandonat el món d’aquí, pensant molt en el món futur, abandonant les
obligacions socials… La noció d’alliberament “integral” proposada per
el magisteri de l’Església conserva, al mateix temps, l’equilibri i les
riqueses dels diversos elements del missatge evangèlic. Amor al món.
Al llarg de la història hem vist concepcions de la vida molt enganxades
a gaudir de la terra, i altres que menyspreen aquesta realitat i busquen el
cel. Joan Maragall en el seu càntic espiritual es referia a un món al
que estimava, i li costava imaginar una cosa més gran: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre l’ull nostre, / què més ens podeu dà en una altra vida?… jo que voldria aturar tants moments de cada dia / per fer-los eterns a dintre del meu cor!…”, en el centenari d’aquest gran poeta, recordem com la seva fe el duia a veure Déu en la nostra realitat, per això acabava la seva pregària dient: ” Deixeu-me creure, doncs que sou aquí.”
Llucià Pou Sabaté

Benaurances

julio 25, 2010

Les Benaurances

Pel·licula sobre la vida d’un capellà

mayo 20, 2010

Inicio Película “La última cima” (4/6/10) PRÓXIMO 4 DE JUNIO EN CINES from infinitomasuno.org on Vimeo.